Aquesta serà l'última entrada d'aquest blog, han sigut dos anys plens de pensaments i d'activitats. Però tot i que aquest dia s'acaba la vida del blog, els coneixements que he anat adquirint al llarg de curs i les diferents reflexions del coneixement i el món seguiran en mi.
Adéu i espero que aquest treball de dos anys pugui servir de recurs o informació per altres i tantes persones que li agrada la filosofia.
En aquest fragment el filòsof utilitarista John Stuart Mill estableix un equilibri entre la satisfacció i la felicitat. Diu que una persona que la seva capacitat de gaudir es baixa serà molt més fàcil el fet que sigui feliç i aconsegueixi plaer i no una persona que sigui més benestant i tingui més capacitats de satisfer les seves necessitats d’una manera més fàcil.
TÍTOL
Satisfacció i felicitat
ANÀLISI DEL TEXT
El filòsof John Stuart Mill va introduir el principi utilitarista, la seva moral es troba basada en el plaer i la satisfacció que aquesta proporciona, diferent en casos diferents, i que aquesta porta a la felicitat. En la primera part del text diu que tot i que dues persones es trobin en situacions iguals, no sempre tindran els mateixos sentiments en el sentit de satisfacció. Seguidament introdueix el concepte de felicitat. També fa una distinció entre aquelles persones que com estan dotades superiorment poden arribar a la felicitat però per elles aquesta serà imperfecta. Tot i així per John Stuart Mill és millor aquesta situació que no que una persona pensi que és feliç, per ell una felicitat perfecte , ja que ell és una persona imperfecta. D’aquí surt la frase de l’autor: ‘és milloe ser un home satisfet que un porc insatisfet, o millor ser Sòcrates insatisfet, que un boig satisfet.’ Ja que cal desacar que per aquest filòsof hi ha un tipus de plaers, diferent en qualitat i que el millor d’ells es tracata dels plaers intel·lectuals.
COMPARACIÓ
Mill defensa la diferenciació entre plaers intel·lectuals i altres plaers diferenciats en qualitat, a diferència del filmsof utilitasitaBenthan, ja que aquest afirma que tots els plaers tenen la mateixa qualitat però que allò que hem de tenir en compte és la seva quantitat; establint així l’aritmètica dels plaers. D’altra banda també podem establir un paral·lelisme amb el filòsof antic Epicur, ja que tots dos basen la recerca de la felicitat en el plaer, i que també difernciava tipus de plaers, com naturals, artificials…
Tot i que en la seva teoria el coneixement tenen un cert punt en comú ja que tots dos donen importància a l’experiència i la raó, referent a la seva ètica hi ha una gran diferència.
D’una banda trobem a Aristòtil que sustenta una ètica material i teleològica, en la qual persegueix un fí que és la felicitat. D’altra banda, i oposadament, trobem a Immanuel Kant que sustenta una ètica formal basada en la forma i no en el contingut com l’altra.
Les diferencien diferents aspectes, un d’ells la finalitat, com he esmentat anteriorment, en la qual la ètica de Kant no es tracta d’una ètica teleològica ja que no persegueix un fi sinó que ens diu com hem d’actuar. Segons aquesta època una persona actua moralment quan actua per deure. Segons Aristòtil per altra banda busca la felicitat trobada en la virtut, un terme mitjà entre dos extrems.
Per últim cal destacar que la ètica formal de Kant es tracta d’una ètica que no es basa en l’experiència ( a priori ) sinó que es basa en una serie de imperatius categòrics, en canvi la ètica material de Aristòtil es basa en l’experiència ( a posteriori ) ja que es aquesta qui estableix el terme mitjà, i a través de la qual podem arribar a l’experiència.
En aquest text el filòsof David Hume, d’acord amb la seva teoria sobre la moral, identifica que allò que fa que actuar d’una determinada manera està determinada pel sentiment, a diferència dels racionalistes anteriors que deien que s’actuava segons la regla; per aquesta raó critica la metafísica. També defineix el concepte de vici i virtut.
TÍTOL
El sentiment: la guia de la bona acció.
ANÀLISI DEL TEXT
La filosofia moral de Hume la tracta a la Investigació sobre el principis morals. En aquest fragment ens exposa la seva teoria de la moral basada en el sentiment. És aquest que dona a passions, emocions i volicions o també a la desaprovació davant una acció. Cal destacar que es tractat d’una nova concepció de la moral, ja que tradicionalment la filosofia, la metafísica concretament, havia establert el fonament de la moralitat en la raó humana, ja que segons ells es podien resoldre els dilemes morals i determinar el que hem de fer.
També diu que la virtut és tota accio o qualitat mental que ofereix a la persona el sentiment plaent de l’aprovació, mentre que el vici és totalment el contrari.
D’altra banda crítica la metafísica com a coneixement així com la seva capacitat per establir les regles basades en la raó per dir allò que està bé o malament.
COMPARACIÓ
Com ja he esmentat anteriorment, cal distingir la moral de Hume basada en el sentiment i la simpatia, amb la moral dels racionalistes i la metafísica basada en la raó i les regles. D’altra banda trobem una certa semblança amb el principi utilitarista de John Stuat Mill en que atribueix que la felicitat ha de ser per el major nombre de persones abans que per la felicitat individual, en la qual basa aquesta felicitat en el plaer i el sentiment moral. Per últim cal diferenciar la ètica materialista de Hume diferenciada de la ètica formal de Kant.
Clica aquí per ampliar el coneixement de la ètica de Hume.
Clica aquí i es descarregarà un document amb diferencies elementals entre la ètica de Kant i Hume
En aquest text el filòsof David Hume fa una crítica al principi de causalitat, segons ell aquest no existeix sinó que allò en entenem per efecte d’una causa no és més que el resultat. És a dir un fet que li segueix un altre però que no necessàriament han d’estar connectats, sinó que ha sigut a través de l’experiència que la nostra ment ha fet aquesta unió. Posa l’exemple en que hi han dues boles de billar, si una es mou la nostra experiència ens indica que l’altra és mourà, d’alguna manera ens guiem per els fets del passat.
TÍTOL
El costum com a proba
ANÀLISI DEL TEXT
En aquest text Hume segueix amb la teoria del coneixement en El tractat de la naturalesa humana, concretament pel que fa la crítica del principi de causalitat tan defensada per racionalistes com Descartes o filòsofs medievals com Sant Tomàs.
Segons Hume aquest principi és fals, ja que no hi ha una absoluta certesa de que a una causa li segueixi un efecte, sinó que hi ha una pluralitat d’efectes. Tampoc pot haber-hi una absoluta certesa perquè els fets estan basats en l’experiència, i aquesta la rebem per els sentits i per tant no el podem conèixer totalment. Per això diem que aquesta pluralitat d’efectes són probables. Allò que ens fa deduir que aquest fet sigui més o menys probable és l’experiència, els fets del passat. Llavors el futur ha d’estar d’acord amb l’experiència. Aquesta veritat segons Hume és una qüestió de fet, ja que és a posteriori, basada en l’experiència.
‘Estem determinats només pel costum’ diu Hume, això significa que el fet que pensem que els fets observats en el passat es produiran en el futur, es deu a l’experiència anomenada per ell costum , ja que és costum de que en el passat quan llençava la bola de billar la segona bola es movia ens fa pensar que en el futus tornarà a passar aquest fet. Tot i així aquest fet no ens assegura que el futur no sigui d’acord amb el passat, sinó que només és probable. Per això Hume nega el principi causa-efecte i diu que allò que ens fa pensar d’acord amb el futur no és una causa del passat sinó que és el costum. Només hi ha un conjunt de fets, anomenada conjunció constant. Posa l’exemple d’Adam i diu que no seria capaç de demostrar o probar res d’acord amb el passat, ja que careixg de experiència.
COMPARACIÓ
A diferència de la concepció en contra del principi de causalitat de Hume, trobem autors medievals com Sant Anselm que basen tota la seva teoria en aquesta, ja que intenta demostrar l’existència de Déu a través de diferents arguments que tenen com a base aquest principi de causa i efecte en que la causa sempre és Déu.
També Aristòtil va utilitzar aquest principi, en el qual deia que com totes les coses són mogudes per una altra, i aquesta per un altre i un altre... per això havia d’existir un primer motor immòbil que mogués sense ser mogut.
D’altra banda també podem diferenciar el concepte de Hume de probabilitat front el coneixement, en que com va dir Kant: ‘ Hume va surprimir el saber per donar pas a la creença’, aquesta creença dóna lloc a la probabilitat. Per el contrari trobem a Descartes que defensa la certesa del coneixement. L’escepticisme de Hume contra el dogma del jo de Descartes.
En aquests esquemes podem observar la filosofia de Hume esquematitzada, així com el principi de causalitat.
En aquest text el filòsof escocès David Hume diferencia dos tipus d’objectes del coneixement o objectes de la raó com ell anomena, són les relacions d’idees i qüestions de fet. Les relacions d’idees són aquelles que són veritats necessàries ja que hi arribem a través de la raó. D’altra banda les qüestions de fet són aquelles que a diferencia de l’altre tipus aquest depen de l’experiència i no ha de ser necessàriament realitat sinó que poden ser i no ser, són probables.
TÍTOL
Dos tipus de coneixements
ANÀLISI DEL TEXT
Aquest fragment apareix al llibre Investigació sobre l’enteniment humà, del filòsof David Hume. Primerament fa una divisió entre dos tipus d’anunciats, les relacions d’idees i les qüestions de fet.
Comença explicant les relacions d’idees, només pertanyen a aquest grup les proposicions de la Geometria, l’àlgebra, la aritmètica o la lògica. Això és perquè són veritats necessàries, i segons Hume només poden ser aquelles que es derivin directament de la raó sense pasar per l’experiència, ja que si això es produís no podria ser cert sinó només probable. El fet que no intervingui l’experiència rep el nom de anunciats o veritats a priori. Com he dit anteriorment Hume és un filòsof empirista que basa la seva teoria i el coneixement en l’experiència, per aquesta raó podriem pensar que és una mica racionalista ja que aquests anunciats provenen de la ment. Pero això no és totalment cert ja que tot i que la seva base és la raó, diu Hume que aquest tipus de veritat són buides, ja que és basen en el principi d’identitat, ja que les matemàtiques no és més que un anunciat on en el anunciat ja hi és la seva resposta. Per exemple dir dos més dos és igual a quatre, no és dir res, ja que en el moment en que posem un igual, igualment ambdues respostes.
D’altra banda seguidament Hume segueix explicant les qüestions de fet, l’altre tipus d’idees, que com diu ell mateix no és de la mateixa naturalesa que la precedent, ja que mentre les relacions d’idees provenen de la raó, les qüestions de fet provenen de l’experiència. I com tot allò que prové de l’experiència, és a dir, a posteriori, és dubtable i no totalment cert. Tot i així el fet que puguin ser falses no significa que puguin ser contradictòries. Per aquesta raó posa el exemple de que el sol sortirà demà, ja que a través de la inducció, la tradició i la costum, nosaltres tenim per segur que el sol sortirà demà però potser no passa, en aquest cas serà fals pero no contradictori. Diem, doncs, que les qüestions de fet són altament probables però no vertaderes, Hume cau en l’escepticisme.
COMPARACIÓ
Estudiant la historia de la filosofia, podem saber les diferents formes de coneixement que concep cada filòsof estudiat, aquell que s’assembla més a Hume és el filòsof Leibniz ja que divideix el coneixement en dos tipus de veritat: les veritats de raó que coincideixen amb les relacions d’idees i les veritats de fet que coincideixen de les qüestions de fet.
En aquest text el filòsof empirista escocès David Hume a través de la teoria del jo, com a substància, del filòsof Descartes , la rebutja donant fruit a la seva pròpia teoria. Aquesta indica que el pensament no pot ser una substància, ja que aquesta segons Hume no existeix ja que només hi ha impressions, de les quals en deriven les idees. D’aquesta manera el pensament és un conjunt de percepcions.
TÍTOL
La negació de la substància
ANÀLISI DEL TEXT
Aquest fragment forma part d’ Abstract que és un petit resum del Tractat de la naturalesa humana. Comença rebutjant la teoria cartesiana, ja que segons aquesta existeix la substància (com la ment o el jo), i on el pensament entès de manera generalitzada és l’essència de la ment. Però segons Hume no existeix la substància ja que aquesta no pot ser substància quan deriva d’una impressió, i tot allò que coneixem que són les percepcions són impressions , de manera que no podem arribar a la substància. Ja que no podem tenir la seva idea, perquè aquesta idea ha de derivar de la impressió que rebem a traves de l’experiència. Segons Hume la substància no és més que una ficció que serveix per anomenar un conjunt, una nomenclatura. Dic anomenar un conjunt perquè no hi ha res general sinó que tot el que existeix és particular, únic, perquè les cosses canvien.
Per exemple, el jo entès des de la teoria cartesiana és una substància, allò del qual no podem dubtar, tenim certesa d’aquest. Però entès des de el punt de vista de Hume és una successió de percepcions, que en si mateixa no és una unitat, sinó que li posem aquest nom. Llavors podem dir que no existeix la identitat perquè a través de l’experiència podem saber que essencialment canviem.
D’aquesta manera segons la teoria de Hume empirista només podem conèixer qualitats i percepcions, és a dir, continguts de la ment, extrets a través de l’experiència, (impressions) o imatges febles de les impressions (idees).
Per últim fa una referència als cossos, posant com exemple el préssec, ja que segons aquest només podem conèixer d’aquest les idees referent al tast, el color... aquestes idees no són més que el reflex de les impressions rebudes per l’experiència. Per aquesta raó diu que a través de la idea de ment no podem dir que es tracti d’una substància, ja que aquesta idea ha sigut rebuda a través de l’experiència.
COMPARACIÓ
El filòsof clàssic Plató a la seva teoria també parla de idees i de cossos, tal i com fa Hume en aquest fragment. Tot i així ho fan d’una manera diferent, ja que Plató explica que les cosses participen de les idees i que les idees es troben presents a les coses, observem doncs que li dona més importància a les idees que a les cosses, més importància a la raó. Per el contrari trobem la teoria de Hume en que li dona més importància a les cosses, per tant a l’experiència. El filosòf escocès ens diu que les idees són les copies de les impressions. D’altra banda hi ha un altra autor d’aquesta època que s’identifica amb Hume per el fet que posen èmfasi en l’experiència, aquest és Aristòtil.
També el podem comparar amb l’autor que anomena Hume al text, Descartes, ja que aquest afirma l’existència de la substància i Hume no; un racionalista i l’altre empirista.
En aquest video ens presenta la filosofia de Hume, respecte el tema del fragment ho trobem aproximadament al minut cinc.
Em resulta difícil contestar a aquesta pregunta ja que entro en un munt de contradiccions. Ho podem argumentar d’una manera científca de manera que la seva resposta seria negativa, ja que actualment no s’ha trobat un altre món que tingui les condicions necessaries en les quals nosaltres poguéssim viure.
D’altra banda però podem donar diferents opinions. Està clar que ens trobem en un món injust, en el qual uns viuen molt bé i altres no tenen ni per menjar. Però realment també és un món on hi han coses justes i també persones justes. Potser si seria perfecte si tothom sigues just, bo, solidari… i tots aquells atributs positius que trobem. Però clar, si tot fos ideal, una utopia, no existiria res dolent de manera que si no hi ha allò contrari com saber que allà on estem és perfecte.
És cert que aquest no és un món perfecte, però també és cert que li donem sempre més importància als seus defectes que a les seves virtuts, destaquem aquells actes dolents sobre aquells bons. Cosa que es pot veure d’una manera clara a les noticies. Per tant no crec que aquest sigui el millor dels mons possibles, però nosaltres podem fer que si ho sigui.
En aquest video queda demostrat que depen de nosaltres com sigui el món si el millor o el pitjor. Viu la vida i sigues feliç.
“I en primer lloc, com que sé que totes les coses que entenc de manera clara i distinta poden ser fetes per Déu tal i com jo les entenc, en tinc prou amb poder entendre de manera clara i distinta una cosa sense l’altra, per a estar cert que l’una és diferent de l’altra, ja que, almenys per part de Déu, es poden presentar separadament; i per a considerar-les coses diverses, és ben igual quina sigui la potència que faci la separació. Per tant, del fet mateix de saber que existeixo i d’advertir, mentrestant, que no hi ha cap altra cosa que pertanyi netament a la meva naturalesa o essència, llevat només el ser una cosa pensant, en concloc correctament que la meva essència consisteix només en això: ser una cosa pensant. I encara que potser (o millor dir, amb certesa, tal com diré després) tingui un cos, que està unit a mi de manera molt estreta, amb tot, com que, d’una banda, tinc una idea clara i distinta de mi mateix, en tant que sóc només una cosa pensant, no extensa, i d’altra banda, tinc una idea diferent del cos, en tant que és només una cosa extensa, no pensant, és cert que jo sóc realment diferent del meu cos i que puc existir sense ell.”
IDEES PRINCIPALS
En aquest text Descartes fa una reflexió en la qual fa una distinció entre el cos i la ment, i que tot i que es troben estretament junts no són la mateixa cosa. Ja que el cos es tracta de la substància pensant (la ment) i l’altra la substància extensa (el cos).
TÍTOL
Dues substancies unides
ANÀLISI DEL TEXT
Aquest és un fragment de Meditacions Metafísiques del filosof francès Descartes. Comença parlant de les coses i en que una cosa és diferent a l’altra en relació que les entén de manera clara i distinta a cadascuna, de manera que puc entendre que una realitat s’oposa a l’altra.
Diu que per el fet de saber que jo existeixo (cogito ergo sum) i sóc una cosa pensant, és a dir, l’atribut de la substància pensant, que és el jo.
Per tant si el jo és la substància pensant això suposa pensar que el cos és tracta d’una altra substància però que no pot ser pensant, per tant aquesta substància serà l’extensa. Així que es tracten de diferents substancies que viuen independentment una de l’altra, però que alhora es troben en contacte.
COMPARACIÓ
Descartes fa un dualisme entre ment i cos, separant-les com a dues substancies diferents. Aquest dualisme ens recorda al que feia Plató i que més tard Aristòtil va intentar fusionar. Segons Plató el nostre món, nosaltres, estem formats per una causa material, una matèria eterna i sense forma i d’altra banda la causa formal o exemplar que té a veure amb les idees o paradigmes. Tal i com pensava Plató també ho fa Descartes ja que les idees i la substància pensant (el jo) poden existir independentment dels cos material, la substància extensa. Tot i així cal diferenciar-los en el fet en que Plató no feia només una separació entre cos i ànima sinó que les situava en dues realitats diferents dos mons, en canvi Descartes tot i que si que fa aquesta separació les integra en el mateix món ja que tot gira al voltant del jo. També és important destacar que Descartes fa el seu argument i la seva filosofia més cientíques, amb la unió de la glàndula pineal, en canvi Plató dona una explicació més mística.
Per saber una mica més de la vida i la filosofia de René Descartes
“Després vaig examinar atentament el que jo era, i veient que podia fingir que no tenia cap cos i que no hi havia cap món ni cap lloc on em trobés, però que no podia fingir, per això, que jo no fos, sinó que, al contrari, del fet mateix que jo pensava a dubtar de la veritat de les altres coses, se’n seguia, d’una manera molt certa i evident, que jo era; mentre que si hagués deixat de pensar, encara que tota la resta del que havia imaginat hagués estat veritat, no tenia cap raó per creure que jo fos; vaig conèixer, amb això, que jo era una substància tota l’essència o la natura de la qual no és més que pensar, i que no necessita, per a ésser, de cap lloc ni depèn de cap cosa material; de manera que aquest jo, és a dir, l’ànima, per la qual jo sóc allò que sóc, és enterament distinta del cos i àdhuc més fàcil de conèixer que no aquest, i que encara que aquest no fos, l’ànima no deixaria d’ésser tot allò que és."
IDEES PRINCIPALS
En aquest text del Discurs del mètode, després de la seva afirmació del jo (cogito ergo sum) estableix una relació entre cos i ànima. De manera que diu que l’ànima, és a dir el jo, el pensament, és independent del cos i que per aquesta raó pot viure sense aquest.
TÍTOL
Cos i ànima, dues substàncies un món.
ANÀLISI DEL TEXT
Com he dit anteriorment aquest text és del Discurs del mètode de l’autor René Descartes. Torna a tractar una altra vegada el tema del jo, ja que esdevé el tema central de la seva filosofia solipsista. I es reitera dient que del fet mateix de dubtar de la certesa d’altres coses, esdevé el fet que penso i que per tant si penso jo sóc. Una vegada feta aquesta argumentació en deriva el fet que l’ànima, és a dir, el jo, no és altra cosa que allò que pensa per tant fa una identificació amb la substància pensant (res cogitans), que es troba separada del cos, és a dir, la substància extensa.
Aquestes dues substàncies es troben independentment una de l’altre, ja que segons Descartes el jo seguiria existint sense el cos.
COMPARACIÓ
En aquest fragment Descartes parla sobre l’ànima i el cos, dos temes molt tractats en la filosofia clàssica per dos grans filòsofs com són Plató i Aristòtil. D’una banda Plató, igual que Descartes, fa una separació entre cos (món sensible) i ànima (món intel·ligible), tot i que la unió que s’estableix és accidental, a diferència de Descartes que intenta que sigui una unió substancial a través de la glàndula pineal. D’altra banda trobem al filòsof Aristòtil que també fa una separació entre cos i ànima però ambdues és necessiten , de manera que s’esdevé una unió substancial igual que la de Descartes.
La resposta a aquesta pregunta és molt relativa. Per cada subjecte, és a dir, per cada persona, un objecte el pot percebre de manera diferent, ja que cada un ho veu d’una perspectiva diferent. Però tot i que sigui així la idea de l’objecte és comú a tots els subjectes. Ja que per exemple quan diem la paraula taula se’ns presenta aquest objecte a la ment sinó d’igual manera, semblant. I si ens posen en una habitació plena d’objectes i ens diuen toqueu la taula tothom que tingués tots els sentits anirien a tocar la mateixa.
A més Descartes es va basar en els sentits per defuir la intuició, l’evidència, significa que els sentits no ens enganyen, però tot i que hi ha excepcions ja que a vegades un cos ens sembla una cosa i després esdevé una altra cosa o ens sembla allò que en realitat no és, com poden ser als miratges. Però també ens hauriem de preguntar, en realitat en el cas del miratge ens enganyen els sentits o la nostra ment amb el desig de voler aconseguir aigua al desert?. Els sentits seran els mateixos i també els objectes potser allò que canvia és la nostra manera de pensar i percebre’ls.
"Però què sé jo si no hi ha alguna altra cosa diferent de les que acabo de jutjar incertes, de la qual hom no pugui tenir el menor dubte? No hi ha Déu, o algun altre poder, que em posa a l'esperit aquests pensaments? Això no és necessari; atès que potser jo sóc capaç de produir-los per mi mateix. Jo, si més no, no sóc alguna cosa? Però ja he negat que tingués cap sentit ni cap cos. Dubto ara, perquè, què se'n segueix d'aqui? Sóc jo de tal manera dependent del cos i dels sentits que no pugui ésser sense ells? Però jo m'he persuadit que no hi havia res de res al món, que no hi havia cap cel, cap terra, cap esperit, ni cap cos; no m'he persuadit doncs també que jo no era? No, certament, jo era sense dubte, si m'he persuadit, o solament si he pensat aiguna
cosa. Però hi ha una mena, no sé quina, d'enganyador molt poderós i molt astut, que empra tota la seva indústria a enganyar-me sempre. No hi ha doncs cap dubte que jo sóc, si ell m'enganya; i que m'enganyi tant com vulgui, que mai no podrà fer que jo no sigui res, en tant que jo pensi ésser alguna cosa. De manera que desprès d'haver-hi pensat bé i d'haver examinat acuradament totes les coses, cal a la fi concloure i tenir per constant que aquesta proposició «jo sóc, jo existeixo», és necessàriament veritable, totes les vegades que la pronuncio, o que la concebo en el meu esperit."
IDEES PRINCIPALS
En aquest text el filòsof René Descartes troba la primera veritat, el jo, el qual inaugura el paradigma de la consiència i a partir del qual girara tota la seva teoria. Parteix del fet que no hi ha ningú que posi en ell en seu pensament perquè pensa, tot i que potser que hi hagi el geni maligne que intenti enganyar-me, però tot i així seguiré pensant.
TÍTOL
El pensament la demostració de l’existència
ANÀLISI DEL TEXT
En aquest text ens parla del cogito, tot i que també introdueix altres conceptes com el cos, tot i que encara no en demostra la seva existència. Descartes es pregunta si no pot haver-hi un ésser com Déu que possés la idea o en ell mateix, però dedueix que això no por ser cert ja que ell (el jo) pot pensar, té pensament. Però tot i així es planteja un problema, ja que en la seva teoria diu que ha de ser posat en dubte tot allò que fins aleshores era cert i d’aquesta manera poder arribar a la certesa, però clar si tot allò que abans era cert i ara no ho és, això significaria que ell tampoc existeix.
De manera que hi ha un dubte sobre el geni maligne en que vol enganyar-li, però no pot enganyar-me respecte el meu jo perquè no pot acabar amb la meva subjectivitat perquè gràcies a aquesta puc parlar del geni maligne. I per tant estic pensant. Així que si estic pensant en un geni maligne i sobre l’existència del meu jo, significa que sóc, ja que si jo sóc, jo existeixo (cogito ergo sum). Aquestes dues operacions són operacions simultànies ja que es donen a la vegada i una no implica l’altra, sinó que totes dues són necessàries, perquè si no penso no sóc i si no sóc no penso.
COMPARACIÓ
D’aquesta primera veritat que formula Descartes, en derivara la seva teoria, que per tant serà una teoria solipsista. Aquesta és una de les possibles maneres de demostrar l’existència del jo o d’alguna realitat concreta, però també hi han hagut altres demostracions al llarg de la filosofia, com pot ser la de Sant Tomàs d’Aquino. La qual intentava demostrar l’existència de Déu a través d’un fet de l’experiència en que hi derivaven cinc principis: el del moviment, el de la contingència, el de la causa eficient, el dels graus de la perfecció i el de la presa de l’ordre del món. Tots dos es distingeixen per el fet que un demostra l’existència del jo i l’altre de Déu i també que un ho fa mitjançant l’experiència (Sant Tomàs) i l’altre a través de la raó (Descartes).
"Tot allò que jo he admès fins al moment present com allò més veritable i segur, ho he après dels sentits o pels sentits. Ara bé, he comprovat alguna vegada que aquests sentits eren enganyadors, i és usar la prudència no confiar mai del tot en aquells que ens han enganyat un cop. Però, malgrat que els sentits ens enganyen de vegades, pel que fa a les coses poc sensibles i molt allunyades, se'n troben potser moltes altres de les quals hom no pot dubtar raonablement encara que les coneguem per llur mitjà. Per exemple, que jo sóc aquí, assegut a prop del foc, vestit amb una bata, amb aquest paper a les
mans, i altres coses d'aquesta natura? I com podria negar que aquestes mans i aquest cos són meus?, si no és, potser, que em comparo amb aquests insensats el cervell dels quals es troba tan enterbolit i ofuscat pels negres vapors de la bilis, que asseguren contínuament que són reis, quan són molt pobres, que vesteixen or i porpra, quan van tots nus, o que s'imaginen que són càntirs o que tenen el cos de vidre. Però, i què, són folls i jo no seria pas menys extravagant si em regís segons llur exemple. Tanmateix, aquí cal que consideri que sóc un home, i, per consegüent, que tinc el costum de dormir i representar-me en els meus somnis les mateixes coses, o de vegades de menys versemblants, que aquests insensats, quan vetllen. Quants cops m'ha passat que somiava, de nit, que era en aquest lloc, que anava vestit, que era a prop del foc, encara que anava nu dins del llit? Em sembla ara que no és pas amb els ulls adormits que miro aquest paper. Que aquest cap que remoc no està gens endormiscat, que és amb intenció i amb un propòsit deliberat que estenc aquesta mà i que la sento: el que s'esdevé durant el somni no sembla ni tan clar ni tan distint com tot això. Però, pensant-hi acuradament, recordo haver estat equivocat sovint, mentre dormia, per il·lusions semblants. I aturant-me en aquest pensament veig tan clarament que no hi ha indicis concloents ni marques prou certes per les quals hom pogués distingir amb netedat la vetlla del somni, que resto tot astorat, i la meva sorpresa és tal que és quasi capaç de persuadir-me que dormo."
IDEES PRINCIPALS
En aquest cas el filòsof Descartes mostra un dels seus dubtes sobre la realitat, ja que d’una banda els sentits ens enganyen i allò que sembla real en realitat no ho és i per altra banda els somnis s’assemblen a la realitat de manera que quan estem somiant tenim el dubte de si allò és real i quan estem al món real tenim al dubte de si allò és un somni.
TÍTOL
Somiar despert
ANÀLISI DEL TEXT
Aquest fragment pertany a la I Meditacions metafísiques, una de les obres més importants del filòsof René Descartes. Com he dit anteriorment en aquest text ens mostra el seu dubte, un dubte que comença inicialment per els sentits. Ens diu que els sentits ens enganyen ja que d’algunes vegades ens presentaven l’evidencia d’unes coses i d’altres no, per aquesta raó diu que tothom que utilitza la prudència, és a dir, la raó no els farà cas. Amb aquestes paraules podem observar que es tracta d’un filòsof racionalista. Però d’altra banda posa l’exemple en que els seus sentits li mostren que es troba ara allà amb una bata i vora el foc, igual que ara a mi em mostren que estic escribint aquestes paraules comentant el seu text.
Tot i que els sentits ens mostren que això que sentim és veritat, hem de tenir en compte que els sentits ens enganyen. Hi ha vegades que ens trobem dormint i en els somnis allò que ens passa també sembla realitat. Tot i que allò no se’ns presenta d’una manera clara i distinta, és a dir, que no és evident per tant tenim el dubte de si això és veritat o no.
De manera que finalment Descartes termina el seu argument sobre la realitat dels sentits i el somnis afirmant que ‘la meva sorpresa és tal que és quasi capaç de persuadir-me que dormo.’ és a dir, que allò que sent li sembla tan real que seria capaç de pensar que en aquest moment estic sominant i això no és la realitat.
COMPARACIÓ
Amb aquest argument podem observar com Descartes es posiciona d’una manera molt racionalista, en que li dona més importància a la raó que no als sentits, a diferència d’alguns empiristes com Hume, el més important d’ells.
D’altra banda trobem un paral·lelisme l’autor clàssic Plató, ja que tots dos afirmen que les coses canvien i no romanen igual, tot i que Plató situa aquest canvi en el món sensible i Descartes no fa una distinció entre mons.
La película Origen tracta sobre els somnis, aquí podem veure com es crea un somni.
"I com que la multitud de les lleis proporciona amb freqüència excuses als vicis, de manera que un estat està molt més ben regit quan en té ben poques, però molt estrictament observades; així, en lloc del gran nombre de preceptes de què es compon la lògica, vaig creure que en tindria prou amb les quatre següents, sempre que prengués la ferma i constant resolució de no deixar d'observar-los ni una sola vegada.
El primer era de no acceptar mai com a veritable cap cosa que no conegués amb evidència que ho és; és a dir: d'evitar curosament la precipitació i la prevenció, i de no comprendre en els meus judicis res més que allò que es presentés tan clarament i distintament al meu esperit que no hi hagués cap ocasió de posar-ho en dubte.
El segon, de dividir cadascuna de les dificultats que examinés en tantes parts com fos possible i com requerís la seva millor solució.
La tercera, de conduir per ordre els meus pensaments, començant pels objectes més simples i més fàcils de conèixer, per a ascendir a poc a poc, com per graus, fins al coneixement dels més compostos, i suposant àdhuc un ordre entre els que no es precedeixen naturalment.
I el darrer, de fer pertot enumeracions tan completes, i revistes tan generals, que adquirís la seguretat de no ometre res."
IDEES PRINCIPALS
En aquest text el filòsof racionalista Descartes explica les seves quatre regles del mètode cartesià per tal d’arribar a un coneixement o una idea clara i distinta, és a dir, certa. Aquestes quatre regles són: evidència, anàlisi, síntesi i revisió o enumeració.
TÍTOL
Quatre lleis
per arribar a la Llei.
ANÀLISI DEL TEXT
El filòsof Descartes autor del Discurs del mètode, que era el pròleg que precedia a tres llibres científics (Diòptrica, Meteors i Geometria), ens presenta en aquest fragment les seves quatre regles del mètode cartesià. Aquestes regles tal i com diu a les primeres lineas intenten que siguin més simples que les de la lògica, per aquesta raó només en formula quatre i no més.
La primera de elles és l’evidència, aquesta consisteix segons Descartes en l’absència de qualsevol dubte, i en la qual hem d’evitar la precipitació per tal de no equivocar-nos. Ni tampoc seguir els nostres judicis, és a dir, guiar-nos per les nostres opinions i prejudicis, sinó que només entendrem allò per cert quan se’ns presenti d’una manera clara (quan es presenta el coneixement a la ment) i distinta (separació d’una cosa respecte les altres).
La segona és l’anàlisi, en la qual davant la dificultat hem d’analitzar i dividir les premisses en parts, de manera que hem d’anar d’allò més complex a allò més simple.
La tercera és la síntesi, que es tracta, a diferència de l’anàlisi, d’anar d’allò més simple a allò més complex. De manera que hem de ajuntar les parts per arribar a allò més complex.
Per últim trobem la revisió i enumeració que consisteix bàsicament en revisar l’anàlisi i la síntesi.
COMPARACIÓ
D’una banda podem fer una comparació amb Plató ja que en tots cos casos arribar al coneixement és passar per diferents etapes, en el cas de Descartes són l’evidència, l’anàlisi, la síntesi i la revisió i en el cas de Plató són la creença, la conjectura, el pensament discursiu i el pensament intuïtiu, que es tracta d’un coneixement ascendent.
D’altra banda també podem fer la comparació amb Bacon ja que utilitza un mètode inductiu en la seva segona part de la filosofia que és la constructiva. Aquest mètode inductiu consisteix en enumerar els fenòmens, seleccionar els més útils, relacionar el fenomen a través dels principis causa-efecte i per últim verificar la llei general. En canvi Descartes utilitza el mètode deductiu en la síntesi.
Si vos conèixer més diferències entre Plató i Descartes clíca aquí.
Aquí podem veure la filosofia de René Descartes en forma de presentació.
En aquest text Sant Agustí d’Hipona ens presenta l’argument en el qual afirma que el temps no és més que una creació més de Déu. De manera que abans que Déu crees el temps, el temps no existia. Per a Déu el temps és etern, el seu avui sempre és avui.
TÍTOL
Abans del temps, el no-res
ANÀLISI DEL TEXT
Primerament ens diu que si alguna persona es pregunta que feia Déu abans de crear el temps, cal dir que dir això és absurd, ja que abans de crear el temps, el temps no existia, per aquesta raó és absurd i incoherent que feia aleshores Déu perquè en aquell moment no existia aleshores, ni tampoc els moments, tal i com argumenta Sant Agustí.
Segons aquest filosof Déu és l’ésser sense més, un ésser eternament idèntic, ja que no canvia perquè per Déu no hi ha ahir ni demà sinó que sempre és avui, ja que a ell no li afecta el temps perquè només va ser una creació més. Aquesta creació visible, no és eterna sinó creada en el temps.
Llavors donant per cert que el temps va ser creat per Déu, la pregunta que feia Déu abans de crear el món no té cap sentit. De manera que mentres els nostres anys van i venen, els seus no van ni venen sinó que ell és eternament perfecte i immutable.
El filòsof Sant Anselm de Canterbury va ser filòsof, teòleg italià i arquebisbe de Canterbury entre 1093 i 1109. Es considerat el fundador de l'escolàstica.
Es conegut per el seu argument ontològic a favor de l’existència de Déu, tot i que el nom ‘argument ontològic’ li va atorgar Kant posteriorment. Aquest diu: Déu és l’ésser més gran del qual res no pot ser pensat. Això implica que no pot existir només a l’enteniment sinó que també haurà d’existir la realitat, ja que segons Sant Anselm existir és més perfecte que no existir. De manera que existeix necessàriament ja que si fos al contrari es podria concebre un altre ésser idèntic a ell amb l’existència afegida. Sant Anselm intentar fer una demostració de Déu de manera racionalista.
Aquest argument va tenir opositors com Kant o Sant Tomàs d’Aquino que deien que a partir del fet de pensar una cosa (que Déu existeix o que tinc ales) no es deriva el fet que existeixi (Déu no existeix i no existeix el fet que tinc ales).
En la carta a Meneceu d'Epicur tracta diferents temes ja que en general ens explica els punts clau de la seva filosofia com la felicitat, la mort, els plaers o l'autosuficiència.
TÍTOL
Escollir plaers camí per la felicitat
ANÀLISI DEL TEXT
Comença animant a les persones a filosofar tant el jove com el vell. El vell ha de filosofar per mantenir-se jove en l’esperit i el jove per arribar a la felicitat.
Seguidament comença a parlar dels déus però no com la majoria de gent creu, perquè aquests pensaments segons ell són suposicions falses, només opinions. Per Epicur els déus són immortals i autosuficients, és a dir, que són feliços per si mateixos, per aquesta raó no es preocupen per els mortals, els homes tal i com creu la majoria de gent ignorant.
Al següent paràgraf parla de la vida i la mort i tal i com ell entén des de una posició materialista. Segons Epicur no hem de tenir por a la mort perquè quan nosaltres som la mort no i es i quan la mort hi és nosaltres ja no hi som. Així dons la mort no és real per els vius ni per els morts, perquè dels vius està allunyada i dels morts no hi és perquè ja no hi són. Tot i així hi ha persones que li temen perquè són aquelles ignorants.
De la mort pasa al destí, a l’interrogant del futur en que segons Epicur no hem de tenir por perquè per una banda som lliures, ja que tot i que la matèria està formada per àtoms aquests presenten una inclinació i desviacions que ens donen un marge de llibertat. Per aquesta raó en part és inesperat i en part ens pertany.
Per finalitzar l’última part de la carta parla dels plaers. La nostra vida està orientada a sentir i obtenir plaer i fugir del dolor, d’aquesta manera quan arribem a l’ataràxia, és a dir, la tranquil·litat de l’ànima podrem assolir la felicitat. Aquest plaer es pot obtenir per diferents vies: així podrem obtenir plaer satisfent un desitj o bé quan no sentim dolor. Per aquesta raó és el principi i el fi de la vida feliç. A través del seny haurem d’elegir entre un desitj present que ens aportara plaer o bé l’extistència de dolor però que més tard ens proporcionarà un plaer superior. ‘D’aquesta manera cal jutjar amb una justa mesura en vista dels guanys i dels prejudicis’, diu Epicur.
Així neix el concepte d’autosuficiència. Aquells que posseïm grans luxes gaudeixen més dolçament d’aquelles coses que en realitat no necessitem. El dolor, en aquest cas de la fam, es pot satisfer amb un plaer natural i necessari com pot ser el pa o qualsevol tipus d’aliment senzill o bé amb un plaer natural però no necessaris com un gran àpat luxós.
Es posiciona en contra d’aquelles persones que pensen que per els epicureistes la felicitat es assolir els plaers, els vicis com el sexe o la festa, en canvi diu Epicur que la felicitat es troba en el judici encertat que investiga les causes de cada elecció a través del seny. Aquell que viu segons el seny, la bellesa i la justícia serà necessàriament feliç.
D’altra banda el fet de viure feliçment esta d’una manera natural lligat a la virtut de la persona.
Aquí trobeu la primera part d'un documental sobre la teoria d'Epicur i la felicitat.
"Tot allò que es mou és mogut per una altra cosa. Això es pot entendre de dues maneres: o bé el motor no mou per si mateix sinó a través d'una altra cosa que mou el motor, o bé el motor mou per si mateix, i en aquest cas, o bé va immediatament abans que l'últim terme de la sèrie, o bé n'està separat per molts intermediaris; per exemple, el bastó mou la pedra i és mogut per
la mà, la qual, al seu torn, és moguda per l'home; però aquest ja no és mogut per cap altre. (...) Per tant, si tot el que es mou ha de ser mogut per alguna cosa, tant si això altre també és mogut per una altra cosa com si no, i si allò que mou i és mogut ho és per quelcom que al seu
torn és mogut, cal que hi hagi un primer motor que no sigui mogut per cap altre. (...) És impossible que hi hagi una sèrie infinita de motors, cadascun dels quals sigui mogut per un altre, perquè en una sèrie infinita no hi ha cap terme que sigui el primer. Així, doncs, si tot el que es mou és mogut per un altre, i si el primer motor es mou però no és mogut per cap altre, és necessari que es mogui per si mateix."
IDEES PRINCIPALS
En aquest text el filosof Aristòtil ens dona el seu argument sobre la causa el moviment i el desenvolupa buscant-ne allò primer que mou sense ser mogut. Ja que segons Aristòtil a cada cosa que es mou es moguda alhora per un altre i així successivament, però com no pot haver-hi una successió infinita de Motors, ha d’haver-hi un primer motor.
TÍTOL
El motor que mou sempre i necessàriament.
ANÀLISI
En aquest text Aristòtil ens posa un exemple de la pedra amb el qual explica el moviment.
En el qual el bastó mou una pedra i el bastó es mogut per la mà… a partir d’aquest exemple el filosof clàssic en dedueix que ha d’haver-hi necessàriament un primer motor que mogui sense ser mogut, ja que no podem anar fins a l’infinit. Aquest primer motor es tracta de la causa eficient, ja que es l’artífex del moviment, però també és la causa final, ja que la seva finalitat es moure. Ell mou tots els cosos però ell no es mogut, per tant mou sense ser mogut, d’aquí el seu nom ‘ el primer motor immòbil ’. També cal destacar que és infinit
i que sempre ha existit de manera que sempre mou i mai no pot parar de moure, per tant es troba en acte no en potència, perquè si es trobes en potència podria moure i no moure.
Es tracta d’una mena de cercle del moviment en que hi ha com un flux i reflux en que el moviment i les coses tenen tendència a ell, com una mena d’amor.
COMPARACIÓ
Pel que fa la seva comparació el podem comparar amb el filosof medieval Sant Tomàs, ja que aquest utilitza un argument semblant per defensar l’existència de Déu. Que diu: que tot el que es mou es mogut per un altre, per Sant Tomàs és impossible que al mateix temps i de la mateixa manera motor i cosa moguda, per tant cal arribar a un primer motor, acte pur, aquest és Déu.
Podem observar como tots dos filòsofs fan el mateix procediment per afirmar un primer motor immòbil tot i que Sant Tomàs no li posa el nom de mateix motor immòbil sinó que li anomena Déu.
ANÀLISI DEL TEXT
