ACT. 53 La identitat personal

IDEES PRINCIPALS

En aquest text el filòsof empirista escocès David Hume a través de la teoria del jo, com a substància, del filòsof Descartes , la rebutja donant fruit a la seva pròpia teoria. Aquesta indica que el pensament no pot ser una substància, ja que aquesta segons Hume no existeix ja que només hi ha impressions, de les quals en deriven les idees. D’aquesta manera el pensament és un conjunt de percepcions.

TÍTOL

La negació de la substància

ANÀLISI DEL TEXT

Aquest fragment forma part d’ Abstract que és un petit resum del Tractat de la naturalesa humana. Comença rebutjant la teoria cartesiana, ja que segons aquesta existeix la substància (com la ment o el jo), i on el pensament entès de manera generalitzada és l’essència de la ment. Però segons Hume no existeix la substància ja que aquesta no pot ser substància quan deriva d’una impressió, i tot allò que coneixem que són les percepcions són impressions , de manera que no podem arribar a la substància. Ja que no podem tenir la seva idea, perquè aquesta idea ha de derivar de la impressió que rebem a traves de l’experiència. Segons Hume la substància no és més que una ficció que serveix per anomenar un conjunt, una nomenclatura. Dic anomenar un conjunt perquè no hi ha res general sinó que tot el que existeix és particular, únic, perquè les cosses canvien.

Per exemple, el jo entès des de la teoria cartesiana és una substància, allò del qual no podem dubtar, tenim certesa d’aquest. Però entès des de el punt de vista de Hume és una successió de percepcions, que en si mateixa no és una unitat, sinó que li posem aquest nom. Llavors podem dir que no existeix la identitat perquè a través de l’experiència podem saber que essencialment canviem.

D’aquesta manera segons la teoria de Hume empirista només podem conèixer qualitats i percepcions, és a dir, continguts de la ment, extrets a través de l’experiència, (impressions) o imatges febles de les impressions (idees).

Per últim fa una referència als cossos, posant com exemple el préssec, ja que segons aquest només podem conèixer d’aquest les idees referent al tast, el color... aquestes idees no són més que el reflex de les impressions rebudes per l’experiència. Per aquesta raó diu que a través de la idea de ment no podem dir que es tracti d’una substància, ja que aquesta idea ha sigut rebuda a través de l’experiència.

COMPARACIÓ

El filòsof clàssic Plató a la seva teoria també parla de idees i de cossos, tal i com fa Hume en aquest fragment. Tot i així ho fan d’una manera diferent, ja que Plató explica que les cosses participen de les idees i que les idees es troben presents a les coses, observem doncs que li dona més importància a les idees que a les cosses, més importància a la raó. Per el contrari trobem la teoria de Hume en que li dona més importància a les cosses, per tant a l’experiència. El filosòf escocès ens diu que les idees són les copies de les impressions. D’altra banda hi ha un altra autor d’aquesta època que s’identifica amb Hume per el fet que posen èmfasi en l’experiència, aquest és Aristòtil.

També el podem comparar amb l’autor que anomena Hume al text, Descartes, ja que aquest afirma l’existència de la substància i Hume no; un racionalista i l’altre empirista.

En aquest video ens presenta la filosofia de Hume, respecte el tema del fragment ho trobem aproximadament al minut cinc.