ACT.41 Llibre IV de la República de Plató

IDEES PRINCIPALS

En aquest fragment del llibre IV de la República Plató, és a dir Sòcrates, parla amb el seu interlocutor. Dins de la ciutat ideal que estan creant ells parlen d’un tema en concret, d’una virtud, la temprança. Tot i que més tard faran una referència a la justícia ja que tenen relació entre elles.

Per ell la temprança és aquella virtud/valor de saber controlar les passions i plaers ho relaciona amb la dita ser amo de si mateix reflexionant a la vegada sobre aquest significat.

TÍTOL

Ser amo sense ser esclau

ANÀLISI DEL TEXT

En aquest text Plató fa referencia a la virtud de la templança com a ordre, és a dir quan allò bo i propi de la persona sotmet al dolent, quan la persona és més bona que no pas dolenta, d’aquesta virtud l’anomeramen temprança.

La temprança per a ell no significa ser amo de si mateix perque sinó estas dien també que ets esclau de tu mateix, sino que es saber controlarte emocionalment.

Segons Plató diu més tard que a la seva ciutat ideal i hauran tan persones bones com d’altres en que la seva part dolenta sotmeti a la bona, i d’aquest equilibri entre aquest dos tipus de persones l’anonara justícia. Serà a través de les virtuds i concretament a aquesta en que Plató concevi la seva idea de felicitat, que no sera més que arribar a la virtud i d’aquesta manera arribar a la felicitat. En definitiva que cadascuna de les parts de l’ànima fagi allò que li pertoca.

Tot i així hem de tenir en compte que la felicitat no consisteix només en la virtud sinó arribar al coneixement de le idees.

COMPARACIÓ

Socrates a diferencia de Plató identifica la virtud amb el saber, ja que només es podra ser just o fer el bé si la persona sap el que allò significa. Tot i així els dos identifiquen la saviesa per part de Sòcrates, el coneixement de les idees de Plató amb la virtud per tal d’arribar a la felicitat.

En aquesta presentació ens mostra en forma de power point visualitzat les diferents teories així com l'importancia del llibre de la República de Plató.

Platon Introducción

View more presentations from arme.

ACT.40 Ciència (episteme) i opinió ( dóxa)

IDEES PRINCIPALS

Es tracta d’un dialeg entre Socrates (veu de Plató) i Lacó, que apareix al llibre V de la República. Referent a les idees principals fa una distinció entre filosofs, que segons Plató son la minoria ja que son aquells que volen arribar a les idees, i les persones que es guien per els seus sentits, per tant aparençes. Fent d’aquesta manera una separació entre opinió i ciència.

TITOL DEL TEXT

Els minoritaris delerosos del coneixement

ANÀLISI DEL TEXT

Sòcrates, és a dir Plató, es pregunta qui es el vertader filòsof. Per ell el filòsof es aquella persona delerosa, és a dir que desitja el coneixement de la veritat, aquell que vol arribar al coneixement de les idees del món intal·ligible i d’aquesta manera arribar a la saviesa.

Per el contrari, Plató diu, que hi ha persones que es deixen guiar per els sentits i veuen nomes colors, coses boniques, veus melodioses... nomes aparençes d’allo que realment serien les idees. Al igual que els habitants del Mite de La Caverna que només veuen les ombres reflectides i no són capaços d’arribar a la veritable realitat, les idees.

Segons aquesta teoria els filòsofs capaços d’arribar a la veritats són pocs tal com diu ‘ no hi pothaver gaires de capaços’. Té per tant una idea de filòsfofs elitistes ja que Plató era una persona aristocràtica.

Fem una divisió entre l’opinió d’aquelles persones que es troben en el grau de la conjectura i la creença i que viuen en un món d’aparençes com si estiguesin dormin aliens a tot allò que és veritable i vertader. I per altra banda la ciència aquell grau del coneixement en que es troben els filòsofs desperts i contemplant les idees en si i també com aquestes participen en les coses

COMPARACIÓ

Es podria veure la relació amb els sofistes ja que aquests segons Plató estarien en el món de les aparençes, el sensible, ja que ells defensen el relativisme per tant es troben en el grau de coneixement de l’opinió.

Segons Plató el món sensible de les idees és un mon dinàmic i canviant al igual que el pensament d’Heràclit, per altre banda el mon intaligible de les idees correspondria al ésser de Parmènides ja que les idees són inmutables, eternes.. etc.

D’aquesta mateix filòsof trobem un parel·lelisme pel que fa els dos graus de coneixement: l’opinió i la ciència que correspondria respectivament a la via de l’opinió dels sentits i la via de la veritat de la raó, segons la teoria de Parmènides.

En aquesta pàgina web de xtec trobareu explicada resumidament la teoria del coneixement i de les idees de Plató així com altres teories important d'aquest filòsof. També hi ha videos comparatius amb Sòcrates i Plató i del mite de la caverna. Clica aquí.

ACT.39 Crítica a la teoria de les idees en la formació dogmàtica

IDEES PRINCIPALS

Es tracta d'un petit fragment del llibre Parménides que va escriure Plató en la seva última etapa, la de vellesa. En aquest Plató es sotmet a l'autocrítica en la que Parménides que representa al Plató vell i Sócrates que representa al Plató de l'època de maduresa mantenen un diàleg sobre les idees i les coses i la relació que s'estableix entre elles concretament quan les coses són naturals. D'aquesta manera el que fa és una crítica de la seva teoria de les idees en la seva formulació dogmàtica.

ANÀLISI DEL TEXT

Comença parlant Parménides interrogant-lo sobre les idees i les coses i que quan ell parla fa una distinció entre tot dos aspectes, en que Sòcrates respon que si. Ja que la teoria de Plató afirma una separació entre el món sensible, coses, i el món intel·ligible, idees. Per ell la relació entre les idees i les coses és una relació de participació en que les idees són presents a les coses i les coses participen de les idees.

Més endêvant Plato ens diu que hi ha un tipus d'idees estètiques i ètiques com la bellesa, la justícia, la bondat que per ell son idees en si i per a si mateixes, es a dir que no nomes aquest tipus d'idees sino totes existeixen independentment de les coses, d'aquesta manera món sensible i mon inteligible son independents tot i que s'estableix un tipus de relació entre tots dos. Aquest món intel·ligible té les carecterístiques pròpies de l'ésser de Parménides, immutable, indestructible, immòbil, etern i homogeni en el qual regnen les idees bones, com un paradís d'idees.

Finalment i en aquest últim fragment on arriba l'autocrítica Parménides pregunta sobre les coses com el foc, l'aigua o l'home i que si aquestes tenen la seva ideea separada de nosaltres en el món intel·ligible, és en aquest punt quan Sòcrates, és a dir el Plató vell, admet que dubta sobre si hauria d'haver afirmat això. És difícil pensar una idea d'alguna cosa natural sense tenir a la ment la cosa en si no el concepte, per aquesta raó es diu que potser la idea de les coses naturals és un concepte que recull tots els aspectes que ha de complir la cosa en si

COMPARACIÓ

Plató utilitza el mètode socràtic, en el que Sòcrates feia caure en l’ignorància als seus interlocutors, però en aquest cas és Sòcrates víctima d’aquest. Ja que Parménides, el Plató vell, el fa caure en el dubte sobre allò que va afirmar Sòcrates és a dir Plató el jove.

ACT.38 EL mite de la caverna de Plató

Aquest mite de la caverna correspon al llibre de la República de Plató, es tratca d’una al·legoria, una metàfora tota ella. En la qual Plató ens mostra dos mons, el món intal·ligible i el món sensible.

El món sensible correspon a les ombres que veuen els homes de la cavera que es troben atats, símbol que representa com l’ànima de la persona es troba presonera del cos. Aquestes ombres representades són un símbol que mostra que nosaltres les persones nomes veiem les coses sensibles, les coses que representen les idees, perque aquestes idees s´n els objectes del món intel·ligible alumbradaes per la llum, que es el Sol i que a la vegada representa l’idea de Bé.

D’aquesta manera ens mostra que nosaltres només podem apreciar les ombres , les aparences de les coses perque les idees en si nomes es troben a l’avast dels deus i dels filòsofs.

Tot i així Platóens mostra com un dels cavernicoles va al món intel·ligible perque representa que mor i que la seva ànima s’allibera de les cadenes del cos. És a aquest món on els objectes passen i on es troba la llum, la veritat. De manera que descobreix la veritat, però aquesta no és fàcil de descobrir ja que diu que quan mira el sol queda deslumbrat i no veu bé.

Aquest quan torna a la caverna sap que tot allò que veuen només són aparences i els altres li jtjen perque per ells allò és la veritat, allò que reben per el món dels sentits. Seria semblant a allò que li passa a un filòsof, que quan troba la veritat es jutjat per l’Estat i acusat de mentider.

Aquí hi ha un video que mostra l'explicació del mite de la caverna: Clica aquí

null

ACT.37 La naturalesa de les idees de Plató

"- La realitat en si mateixa, que té un ésser que exposem en les nostres

preguntes i respostes, ¿es presenta sempre de la mateixa manera i en idèntic

estat, o cada vegada de forma diferent? La igualtat en si, la bellesa en si,

cadascuna de les realitats en si, l'ésser, admet un canvi qualsevol? ¿O

constantment cadascuna d'aquestes realitats que tenen en si i respecte a si

mateixa una única forma, sempre es presenta d'idèntica forma i en idèntic

estat, i mai, en cap moment i de cap manera, no admet cap canvi?

- És necessari, Sòcrates -va respondre Cebes-, que es presenti d'idèntica forma

i en idèntic estat."

Idees principals

Aquest text escrit per Plató, trobem com Sòcrates fa una pregunta extensa sobre el món de les idees a Cebes, el seu interlocutor. Li pregunta si la realitat canvia o si es sempre la mateixa, d’aquesta manera arriba a la conclusió que és necesària una realitat que sigui de la mateixa forma i no canviin respecte els altres.

Títol
Realitats canviants

Anàlisi del text

Aquest fragment es troba dins d’un llibre de maduresa anomenat Fedó. Aquesta época és caracteritza pels diàlges dogmàtics en que Sòcrates encara és el protagonista i la veu de Plató.
Rerefent a la forma d’expossar les idees veiem una influència socràtica pel que fa les preguntes retòriques o l’ús del diàleg, però per altra banda les idees que exposa són propies de Plató.

Plató es pregunta si hi ha una realitat comuna i objectiva per a tothom, tal com les idees de bellesa o igualtat que sempre són iguals al llarg del temps. A diferència de l’ésser humà o cosses naturals que varien. D’aquesta manera no es pot arribar al coneixement total de la realitat, és a dir a una realitat objectiva.

Tot i així, troba al món intel·ligible, el món de les idees, una veritat universal tal i com l’entia Sòcrates. Dins d’aquestes idees trobem la bellesa, no les coses belles i la igualtat no allò que representa la igualtat al món sensible.

Comparació

Tot i que s’estableixen diferents similituds entre Sòcrates i Plató, veiem una diferència. Sòcrates creu que la veritat absoluta es troba al món sensible en canvi Plató afirma que aquesta es troba al món intel·ligible.

Per altra banda el fet d’afirmar una veritat absoluta es posa en contra del relativisme sofista de filòsofs com Protàgores o Gorgies. També estableix una paral·lelisme entre el món de les idees amb l’ésser de Parmènides i el món sensible de les coses aparents del monisme dinàmic de Heràclit.

ACT.36 La ignorància socràtica

Idees principals

Aquest text escrit per Plató, trobem com Socràtes li està fent una pregunta al seu interlocutor. L'autor és pregunta on està la màxima saviesa i finalment fa caure en ignorància al seu interlocutor, que en un principi es creia coneixdedor d'aquesta.

Títol del text

Aparent poseidor del saber

Anàlisi del text

Aquest diàleg filosòfic de Plató, tracta sobre la saviesa i la ignorància socràtica. L'autor es pregunta on està la màxima saviesa i en troba a un home que es creu savi i poseidor del coneixement, només pensa saber que diferència de l'autor que com no en sap, no es pensa saber, es considera ser ignorant.

La seva frase que resumeix la seva teoria es troba en el text es pensa saber alguna cosa, no sabent res, jo, com que no sé res no em penso saber.

Arriba un punt que es veu la clara ignorancia dels dos interlocturos donant pas a la famosa frase: Jo només sé que no sé res. Es tracta doncs de la primera part del metode socràtic, l'ignorancia, a través d'aquest Sòcrates intentaria donar a llum les idees del seu alumne en aquest cas.

És un documental que explica la filosofia i la vida de Sòcrates en el qual també hi fa una breu introducció de la Grècia Antiga ( fins 4:00 min). Esta format per cinc parts que son les següents: 1- 2- 3- 4- 5.

ACT.35 Similituds i diferències entre Empèdocles-Anaxàgores-Atomistes

Com a semblances entre les tres teories trobem que totes intenten explicar com es formen les coses, la matèria; tot i que els atomistes parlen en termes més amplis i generals, el cosmos.

Trobem més semblances entre Empèdocles i Anaxàgores ja que diuen que tots els cossos estan formats per el mateix i que això per el que esta format es etern.

Segons Empèdocles estem formats per quatre arrels: foc, aigua, aire i terra i aquestes s’ajunten( naixem) o es separen (morim) segons l’amor i l’odi, en canvi Anaxàgores diu que estem formats per llavors qualitativament diferents anomenades homeomeries i a més introdueix el concepte de noüs que és allò que fa moure les homeomeries a juntar-se, també anomenada inteligència.

Com anteriorment he dit els atomistes (Democrit i Leucip) parlen en altres termes més concrets ‘atoms’ és allo que es mou en el buit i que dóna ordre i forma al cosmos.

L’arkhé per Empèdocles i Anaxàgores és etern i manté unes semblançes amb l’ésser de Parmènides. A diferència dels àtoms dels atomistes que es mouen d’una manera mecànica per el no-ésser.

Els elements es mouen per dos principis depenent del filòsof en que es referim, noüs per Anaxàgores i l’amor i l’odi per Empèdocles.

ACT.34 Parmènides i el Monisme Ontològic

TEXT Nº 7

Idees principals

En aquest text de Parmènides podriem parlar que es tracta d’un discurs d’un judici ja que comença dient: ‘només resta un discurs possible’ també parla de la Justícia amb majúscules i per últim quan diu ‘veredicte sobre el cas’. Són aquestes tres característiques que em fan pensar en aquest text com un judici sobre l’ésser i el no-ésser.

Títol

Sentencia final: ésser.

Anàlisi del text.

Primerament Parmènides ens mostra una série de característiques de l’ésser que el distingeixen. Aquestes són les següents: aquest ésser diu que ha estat inengendrat és a dir que no a estat engendrat que no ha nascut sinó que sempre ha estat així, i per tant ,com després diu, no és moridor no mort és inmortal. És únic només hi ha un i inmòbil ja que no pot superar els seus límits. Com he dit anteriorment és etern i a la vegada present continuu és a dir ara, ja que quan parlem de l’ésser diem l’ésser és no l’ésser va ser o serà. Ja que no té un origen sinó que sempre ha estat. Parmènides diu que no permetra que ningú digui que no és , ja que sinó no podria ser expresat ni pensat i en canvi l’ésser si es possible.

Ja gairebé al final del text intervé la Justícia ja que aquesta no permet que l’ésser es destruexi entre d’altres cosses perquè no es pot passar de l’ésser al no-ésser ja que és etern i inmutable, el fet d’aquesta impossible destrucció és que l’ésser és totalment perfecte.

Finalment el veredicte entre el és i el no és ens porta a dos vies aquella inexplicable i imperfecta, la via del no-ésser i l’altre via com diu al text autèntica , aquella de l’ésser també la podem identificar com la via de la veritat.

Comparació:

Primer compararé aquest text amb el text analitzat anteriorment del mateix autor, en el qual podem observar una semblança ja que en tots dos textos parla de l’ésser i el no-ésser tot i que en el text anterior potser se centraba més en aquelles persones que creuen el no-ésser o que per ells és i no es és el mateix i no el mateix, en canvi en aquest text Parmènides es centra en les característiques de l’ésser i el salva per dir-ho d’alguna manera del no-ésser.

Per altra banda podem comparar la idea de Parmènides d’aquest text amb altres como Heràclit o Anaximandre. Els dos filòsofs es centren en buscar un origen de totes les coses que en cas de Heràclit és el foc i en el cas d’Anaximandre és l’ápeiron, alló indeterminat. En canvi la idea de Parmènides va més enllà, i es centra en l’idea de l’ésser, el monisme ontòlogic.

A continuació una presentació de la vida i el pensament del filòsof Parmènides.

També al següent enllaç podreu trobar el Poema de Parmènides original i traduit: Clica aquí.

Parmenides

View more presentations from Profesora Alejandra Placencia Cabello.

ACT.33 Heràclit d'Efes i Parmènides d'Elea.

1)- Heràclit d'Efes

TEXT Nº 12:

“Aquest ordre del món, el mateix per a tothom, no el va fer cap déu ni cap home, sinó que va ser sempre, és i será; foc sempre viu, encès segons mesura i apagat segons mesura”.

Anàlisi del text

Aquest text parla del cosmos, aquest no va estar crear sinó que é s etern. També introdueix l'arkhé com a foc que simbolitza el canvi de la natura. Aquest foc s'encen i s'apaga segons mesura, és a dir, segons la necessitat, segons la raó. D'aquesta manera tot allò que passa és segons una raó i ha de passar així necessàriament. Aquest pensament més tard els estoics l'introduiran en la seva filosofia. En la cual la felicitat s'assolia a través de comportar-se segons la natura.

2-) Parmènides d'Elea

TEXT Nº5 :

“Allò que es pot dir i pensar ha de ser. Això és el que t’ordeno que consideris. He de desviar-te, doncs, d’aquesla qualels homes ignorants caminen bicèfals; (…) són arrossegats, sords i cecs alhora, estupefactes,gent forassenyada, per a la qual l’ésser iel no-ésser són consideratsel mateix i no el mateix i per a la qual el camí de totes les coses es regressiu”.

Anàlisi del text

En aquest hi ha una identificació entre pensament, realitat i llenguatge, ésser es pot expressar perquè és. D'aquesta manera podem concluir que ser i pensar són el mateix, és un principi clau.

Ens parla de la via de la recerca que s'identifica amb la via de l'opinió.

Per altra banda parla d'una serie de característiques per les persones que pensen que ésser i no- ésser és el mateix i no el mateix. Per això diu que són bicefals, és a dir, un dia pensen A i el següent pensen B, camimen amb dos caps van pel món sense saber per on van per això diu que es deixen anar per la via de l'opinió.

També diuen que camimen sords i cecs, ja que no contemplen la raó i per tant no filosofen, queden estupefactes, sorpresos. Parlen d'aquestes persones com forassenyades, fora de seny que no utilitzen la raó. Per això per ells l'ésser i el no-ésser és el mateix i no és el mateix, no tenen clar que es la veritat perquè es deixen guiar per els sentits, per l'aparença, llavors no miren cap endavant, a la veritat, sinó al darrera.

DIFERÈNCIA ENTRE DOS FILÒSOFS

Per una banda el test d'Heràclit, parla de: lluita de contraris, de l'arkhé com el foc, afirma el canvi continu. A diferència de Parmènides que escriu un text més profund i especulatiu, parla del pensament i dóna una visió d'aquelles persones que no segueixen la via de la veritat. Per últim la diferència és que Heràclit afirma el canvi i Parmènides el nega.

ACT.32 Anaximandre de Milet

D’allà d’on ve el naixement als éssers, allà troben també la seva destrucció, segons la necessitat. És com si es paguessin mútues retribucions i penes per la seva injustícia, segons l’ordre del temps.

Idees principals

Es tracta de l’únic fragment que es conserva del filòsof Anaximandre de Milet i que ens explica l’ordre del cosmos en que a través d’una causa ordenadora tot neix i es destrueix al mateix lloc indeterminat anomenat ápeiron.

Títol

Successió de contraris sota l’ordre de la justícia

Anàlisi del text

Anaximandre és un filòsof monista ja que la seva teoria sobre l’arkhé, origen de les coses i el cosmos, nomes té un sol principi i un sol final per ell aquest principi és l’apeiron. Allò indeterminat del qual neixen totes les coses del comos i també es destrueixen allà. Actua per tant com a principi i element de les coses existents i que conté la causa tota del naixement i destrucció del món.

En aquest text ens transmet una idea principal que diu que al món hi ha un ordre en el proés de realitat, tant moral com de la naturalesa. Hi ha llavors un imperi de la justícia sobre el desordre i el caos amb la finalitat d’equilibrar-los, així com les accions injustes de l’home.

Comparació

Semblant al mateix pensament que Anaximandre de Milet , pel que fa el monisme de l’origen de la vida trobem: Tales de Milet, Anaxímenes, Heràclit i Parmènides.

Referent a Anaximenes, tot i que els dos eren de la mateixa ciutat concevien el arkhé d’una manera diferent. Per Anaximenes l’origen de tot era l’aire. Per arribar a aquesta teoria es va basar en que les persones necessitavem respirar per viure, aire, i va transportar aquesta idea al cosmos que viu i dona vida, respira i fa els altres ésses vius ho poguin fer també. La seva diferència es troba en la manera d’explicar l’inici de la vida i en que mentre Anaximenes utilitza un element natural per explicar-la, Anaximandre crea aquest lloc indefinit i inclou l’idea d’ordre i equilibri relacionat amb la justícia.