Adéu...

Aquesta serà l'última entrada d'aquest blog, han sigut dos anys plens de pensaments i d'activitats. Però tot i que aquest dia s'acaba la vida del blog, els coneixements que he anat adquirint al llarg de curs i les diferents reflexions del coneixement i el món seguiran en mi.

Adéu i espero que aquest treball de dos anys pugui servir de recurs o informació per altres i tantes persones que li agrada la filosofia.

ACT. 59 L'utilitarisme de John Stuart Mill

IDEES PRINCIPALS

En aquest fragment el filòsof utilitarista John Stuart Mill estableix un equilibri entre la satisfacció i la felicitat. Diu que una persona que la seva capacitat de gaudir es baixa serà molt més fàcil el fet que sigui feliç i aconsegueixi plaer i no una persona que sigui més benestant i tingui més capacitats de satisfer les seves necessitats d’una manera més fàcil.

TÍTOL

Satisfacció i felicitat

ANÀLISI DEL TEXT

El filòsof John Stuart Mill va introduir el principi utilitarista, la seva moral es troba basada en el plaer i la satisfacció que aquesta proporciona, diferent en casos diferents, i que aquesta porta a la felicitat. En la primera part del text diu que tot i que dues persones es trobin en situacions iguals, no sempre tindran els mateixos sentiments en el sentit de satisfacció. Seguidament introdueix el concepte de felicitat. També fa una distinció entre aquelles persones que com estan dotades superiorment poden arribar a la felicitat però per elles aquesta serà imperfecta. Tot i així per John Stuart Mill és millor aquesta situació que no que una persona pensi que és feliç, per ell una felicitat perfecte , ja que ell és una persona imperfecta. D’aquí surt la frase de l’autor: ‘és milloe ser un home satisfet que un porc insatisfet, o millor ser Sòcrates insatisfet, que un boig satisfet.’ Ja que cal desacar que per aquest filòsof hi ha un tipus de plaers, diferent en qualitat i que el millor d’ells es tracata dels plaers intel·lectuals.

COMPARACIÓ

Mill defensa la diferenciació entre plaers intel·lectuals i altres plaers diferenciats en qualitat, a diferència del filmsof utilitasita Benthan, ja que aquest afirma que tots els plaers tenen la mateixa qualitat però que allò que hem de tenir en compte és la seva quantitat; establint així l’aritmètica dels plaers. D’altra banda també podem establir un paral·lelisme amb el filòsof antic Epicur, ja que tots dos basen la recerca de la felicitat en el plaer, i que també difernciava tipus de plaers, com naturals, artificials…

John Stuart Mill

View more presentations from Anna Sarsanedas

ACT. 58 La moral kantiana

Moral de kant

View more presentations from amandaleal1993

ACT. 57 Diferències entre Aristòtil i Kant

Tot i que en la seva teoria el coneixement tenen un cert punt en comú ja que tots dos donen importància a l’experiència i la raó, referent a la seva ètica hi ha una gran diferència.

D’una banda trobem a Aristòtil que sustenta una ètica material i teleològica, en la qual persegueix un fí que és la felicitat. D’altra banda, i oposadament, trobem a Immanuel Kant que sustenta una ètica formal basada en la forma i no en el contingut com l’altra.

Les diferencien diferents aspectes, un d’ells la finalitat, com he esmentat anteriorment, en la qual la ètica de Kant no es tracta d’una ètica teleològica ja que no persegueix un fi sinó que ens diu com hem d’actuar. Segons aquesta època una persona actua moralment quan actua per deure. Segons Aristòtil per altra banda busca la felicitat trobada en la virtut, un terme mitjà entre dos extrems.

Per últim cal destacar que la ètica formal de Kant es tracta d’una ètica que no es basa en l’experiència ( a priori ) sinó que es basa en una serie de imperatius categòrics, en canvi la ètica material de Aristòtil es basa en l’experiència ( a posteriori ) ja que es aquesta qui estableix el terme mitjà, i a través de la qual podem arribar a l’experiència.

ACT. 56 Enteniment moral de Hume

IDEES PRINCIPALS

En aquest text el filòsof David Hume, d’acord amb la seva teoria sobre la moral, identifica que allò que fa que actuar d’una determinada manera està determinada pel sentiment, a diferència dels racionalistes anteriors que deien que s’actuava segons la regla; per aquesta raó critica la metafísica. També defineix el concepte de vici i virtut.

TÍTOL

El sentiment: la guia de la bona acció.

ANÀLISI DEL TEXT

La filosofia moral de Hume la tracta a la Investigació sobre el principis morals. En aquest fragment ens exposa la seva teoria de la moral basada en el sentiment. És aquest que dona a passions, emocions i volicions o també a la desaprovació davant una acció. Cal destacar que es tractat d’una nova concepció de la moral, ja que tradicionalment la filosofia, la metafísica concretament, havia establert el fonament de la moralitat en la raó humana, ja que segons ells es podien resoldre els dilemes morals i determinar el que hem de fer.

També diu que la virtut és tota accio o qualitat mental que ofereix a la persona el sentiment plaent de l’aprovació, mentre que el vici és totalment el contrari.

D’altra banda crítica la metafísica com a coneixement així com la seva capacitat per establir les regles basades en la raó per dir allò que està bé o malament.

COMPARACIÓ

Com ja he esmentat anteriorment, cal distingir la moral de Hume basada en el sentiment i la simpatia, amb la moral dels racionalistes i la metafísica basada en la raó i les regles. D’altra banda trobem una certa semblança amb el principi utilitarista de John Stuat Mill en que atribueix que la felicitat ha de ser per el major nombre de persones abans que per la felicitat individual, en la qual basa aquesta felicitat en el plaer i el sentiment moral. Per últim cal diferenciar la ètica materialista de Hume diferenciada de la ètica formal de Kant.

Clica aquí per ampliar el coneixement de la ètica de Hume.

Clica aquí i es descarregarà un document amb diferencies elementals entre la ètica de Kant i Hume

ACT. 55 Crítica del principi de causalitat de Hume

IDEES PRINCIPALS

En aquest text el filòsof David Hume fa una crítica al principi de causalitat, segons ell aquest no existeix sinó que allò en entenem per efecte d’una causa no és més que el resultat. És a dir un fet que li segueix un altre però que no necessàriament han d’estar connectats, sinó que ha sigut a través de l’experiència que la nostra ment ha fet aquesta unió. Posa l’exemple en que hi han dues boles de billar, si una es mou la nostra experiència ens indica que l’altra és mourà, d’alguna manera ens guiem per els fets del passat.

TÍTOL

El costum com a proba

ANÀLISI DEL TEXT

En aquest text Hume segueix amb la teoria del coneixement en El tractat de la naturalesa humana, concretament pel que fa la crítica del principi de causalitat tan defensada per racionalistes com Descartes o filòsofs medievals com Sant Tomàs.

Segons Hume aquest principi és fals, ja que no hi ha una absoluta certesa de que a una causa li segueixi un efecte, sinó que hi ha una pluralitat d’efectes. Tampoc pot haber-hi una absoluta certesa perquè els fets estan basats en l’experiència, i aquesta la rebem per els sentits i per tant no el podem conèixer totalment. Per això diem que aquesta pluralitat d’efectes són probables. Allò que ens fa deduir que aquest fet sigui més o menys probable és l’experiència, els fets del passat. Llavors el futur ha d’estar d’acord amb l’experiència. Aquesta veritat segons Hume és una qüestió de fet, ja que és a posteriori, basada en l’experiència.

‘Estem determinats només pel costum’ diu Hume, això significa que el fet que pensem que els fets observats en el passat es produiran en el futur, es deu a l’experiència anomenada per ell costum , ja que és costum de que en el passat quan llençava la bola de billar la segona bola es movia ens fa pensar que en el futus tornarà a passar aquest fet. Tot i així aquest fet no ens assegura que el futur no sigui d’acord amb el passat, sinó que només és probable. Per això Hume nega el principi causa-efecte i diu que allò que ens fa pensar d’acord amb el futur no és una causa del passat sinó que és el costum. Només hi ha un conjunt de fets, anomenada conjunció constant. Posa l’exemple d’Adam i diu que no seria capaç de demostrar o probar res d’acord amb el passat, ja que careixg de experiència.

COMPARACIÓ

A diferència de la concepció en contra del principi de causalitat de Hume, trobem autors medievals com Sant Anselm que basen tota la seva teoria en aquesta, ja que intenta demostrar l’existència de Déu a través de diferents arguments que tenen com a base aquest principi de causa i efecte en que la causa sempre és Déu.

També Aristòtil va utilitzar aquest principi, en el qual deia que com totes les coses són mogudes per una altra, i aquesta per un altre i un altre... per això havia d’existir un primer motor immòbil que mogués sense ser mogut.

D’altra banda també podem diferenciar el concepte de Hume de probabilitat front el coneixement, en que com va dir Kant: ‘ Hume va surprimir el saber per donar pas a la creença’, aquesta creença dóna lloc a la probabilitat. Per el contrari trobem a Descartes que defensa la certesa del coneixement. L’escepticisme de Hume contra el dogma del jo de Descartes.

En aquests esquemes podem observar la filosofia de Hume esquematitzada, així com el principi de causalitat.

Esquema Hume

View more documents from proyectotelemaco

ACT. 54 Relacions d'idees i qüestions de fet

IDEES PRINCIPALS

En aquest text el filòsof escocès David Hume diferencia dos tipus d’objectes del coneixement o objectes de la raó com ell anomena, són les relacions d’idees i qüestions de fet. Les relacions d’idees són aquelles que són veritats necessàries ja que hi arribem a través de la raó. D’altra banda les qüestions de fet són aquelles que a diferencia de l’altre tipus aquest depen de l’experiència i no ha de ser necessàriament realitat sinó que poden ser i no ser, són probables.

TÍTOL

Dos tipus de coneixements

ANÀLISI DEL TEXT

Aquest fragment apareix al llibre Investigació sobre l’enteniment humà, del filòsof David Hume. Primerament fa una divisió entre dos tipus d’anunciats, les relacions d’idees i les qüestions de fet.

Comença explicant les relacions d’idees, només pertanyen a aquest grup les proposicions de la Geometria, l’àlgebra, la aritmètica o la lògica. Això és perquè són veritats necessàries, i segons Hume només poden ser aquelles que es derivin directament de la raó sense pasar per l’experiència, ja que si això es produís no podria ser cert sinó només probable. El fet que no intervingui l’experiència rep el nom de anunciats o veritats a priori. Com he dit anteriorment Hume és un filòsof empirista que basa la seva teoria i el coneixement en l’experiència, per aquesta raó podriem pensar que és una mica racionalista ja que aquests anunciats provenen de la ment. Pero això no és totalment cert ja que tot i que la seva base és la raó, diu Hume que aquest tipus de veritat són buides, ja que és basen en el principi d’identitat, ja que les matemàtiques no és més que un anunciat on en el anunciat ja hi és la seva resposta. Per exemple dir dos més dos és igual a quatre, no és dir res, ja que en el moment en que posem un igual, igualment ambdues respostes.

D’altra banda seguidament Hume segueix explicant les qüestions de fet, l’altre tipus d’idees, que com diu ell mateix no és de la mateixa naturalesa que la precedent, ja que mentre les relacions d’idees provenen de la raó, les qüestions de fet provenen de l’experiència. I com tot allò que prové de l’experiència, és a dir, a posteriori, és dubtable i no totalment cert. Tot i així el fet que puguin ser falses no significa que puguin ser contradictòries. Per aquesta raó posa el exemple de que el sol sortirà demà, ja que a través de la inducció, la tradició i la costum, nosaltres tenim per segur que el sol sortirà demà però potser no passa, en aquest cas serà fals pero no contradictori. Diem, doncs, que les qüestions de fet són altament probables però no vertaderes, Hume cau en l’escepticisme.

COMPARACIÓ

Estudiant la historia de la filosofia, podem saber les diferents formes de coneixement que concep cada filòsof estudiat, aquell que s’assembla més a Hume és el filòsof Leibniz ja que divideix el coneixement en dos tipus de veritat: les veritats de raó que coincideixen amb les relacions d’idees i les veritats de fet que coincideixen de les qüestions de fet.