ACT. 50 El jo com a substància pensant i la qüestió de l'ànima

“Després vaig examinar atentament el que jo era, i veient que podia fingir que no tenia cap cos i que no hi havia cap món ni cap lloc on em trobés, però que no podia fingir, per això, que jo no fos, sinó que, al contrari, del fet mateix que jo pensava a dubtar de la veritat de les altres coses, se’n seguia, d’una manera molt certa i evident, que jo era; mentre que si hagués deixat de pensar, encara que tota la resta del que havia imaginat hagués estat veritat, no tenia cap raó per creure que jo fos; vaig conèixer, amb això, que jo era una substància tota l’essència o la natura de la qual no és més que pensar, i que no necessita, per a ésser, de cap lloc ni depèn de cap cosa material; de manera que aquest jo, és a dir, l’ànima, per la qual jo sóc allò que sóc, és enterament distinta del cos i àdhuc més fàcil de conèixer que no aquest, i que encara que aquest no fos, l’ànima no deixaria d’ésser tot allò que és."

IDEES PRINCIPALS

En aquest text del Discurs del mètode, després de la seva afirmació del jo (cogito ergo sum) estableix una relació entre cos i ànima. De manera que diu que l’ànima, és a dir el jo, el pensament, és independent del cos i que per aquesta raó pot viure sense aquest.

TÍTOL

Cos i ànima, dues substàncies un món.

ANÀLISI DEL TEXT

Com he dit anteriorment aquest text és del Discurs del mètode de l’autor René Descartes. Torna a tractar una altra vegada el tema del jo, ja que esdevé el tema central de la seva filosofia solipsista. I es reitera dient que del fet mateix de dubtar de la certesa d’altres coses, esdevé el fet que penso i que per tant si penso jo sóc. Una vegada feta aquesta argumentació en deriva el fet que l’ànima, és a dir, el jo, no és altra cosa que allò que pensa per tant fa una identificació amb la substància pensant (res cogitans), que es troba separada del cos, és a dir, la substància extensa.

Aquestes dues substàncies es troben independentment una de l’altre, ja que segons Descartes el jo seguiria existint sense el cos.

COMPARACIÓ

En aquest fragment Descartes parla sobre l’ànima i el cos, dos temes molt tractats en la filosofia clàssica per dos grans filòsofs com són Plató i Aristòtil. D’una banda Plató, igual que Descartes, fa una separació entre cos (món sensible) i ànima (món intel·ligible), tot i que la unió que s’estableix és accidental, a diferència de Descartes que intenta que sigui una unió substancial a través de la glàndula pineal. D’altra banda trobem al filòsof Aristòtil que també fa una separació entre cos i ànima però ambdues és necessiten , de manera que s’esdevé una unió substancial igual que la de Descartes.