"Però què sé jo si no hi ha alguna altra cosa diferent de les que acabo de jutjar incertes, de la qual hom no pugui tenir el menor dubte? No hi ha Déu, o algun altre poder, que em posa a l'esperit aquests pensaments? Això no és necessari; atès que potser jo sóc capaç de produir-los per mi mateix. Jo, si més no, no sóc alguna cosa? Però ja he negat que tingués cap sentit ni cap cos. Dubto ara, perquè, què se'n segueix d'aqui? Sóc jo de tal manera dependent del cos i dels sentits que no pugui ésser sense ells? Però jo m'he persuadit que no hi havia res de res al món, que no hi havia cap cel, cap terra, cap esperit, ni cap cos; no m'he persuadit doncs també que jo no era? No, certament, jo era sense dubte, si m'he persuadit, o solament si he pensat aiguna
cosa. Però hi ha una mena, no sé quina, d'enganyador molt poderós i molt astut, que empra tota la seva indústria a enganyar-me sempre. No hi ha doncs cap dubte que jo sóc, si ell m'enganya; i que m'enganyi tant com vulgui, que mai no podrà fer que jo no sigui res, en tant que jo pensi ésser alguna cosa. De manera que desprès d'haver-hi pensat bé i d'haver examinat acuradament totes les coses, cal a la fi concloure i tenir per constant que aquesta proposició «jo sóc, jo existeixo», és necessàriament veritable, totes les vegades que la pronuncio, o que la concebo en el meu esperit."
IDEES PRINCIPALS
En aquest text el filòsof René Descartes troba la primera veritat, el jo, el qual inaugura el paradigma de la consiència i a partir del qual girara tota la seva teoria. Parteix del fet que no hi ha ningú que posi en ell en seu pensament perquè pensa, tot i que potser que hi hagi el geni maligne que intenti enganyar-me, però tot i així seguiré pensant.
TÍTOL
El pensament la demostració de l’existència
ANÀLISI DEL TEXT
En aquest text ens parla del cogito, tot i que també introdueix altres conceptes com el cos, tot i que encara no en demostra la seva existència. Descartes es pregunta si no pot haver-hi un ésser com Déu que possés la idea o en ell mateix, però dedueix que això no por ser cert ja que ell (el jo) pot pensar, té pensament. Però tot i així es planteja un problema, ja que en la seva teoria diu que ha de ser posat en dubte tot allò que fins aleshores era cert i d’aquesta manera poder arribar a la certesa, però clar si tot allò que abans era cert i ara no ho és, això significaria que ell tampoc existeix.
De manera que hi ha un dubte sobre el geni maligne en que vol enganyar-li, però no pot enganyar-me respecte el meu jo perquè no pot acabar amb la meva subjectivitat perquè gràcies a aquesta puc parlar del geni maligne. I per tant estic pensant. Així que si estic pensant en un geni maligne i sobre l’existència del meu jo, significa que sóc, ja que si jo sóc, jo existeixo (cogito ergo sum). Aquestes dues operacions són operacions simultànies ja que es donen a la vegada i una no implica l’altra, sinó que totes dues són necessàries, perquè si no penso no sóc i si no sóc no penso.
COMPARACIÓ
D’aquesta primera veritat que formula Descartes, en derivara la seva teoria, que per tant serà una teoria solipsista. Aquesta és una de les possibles maneres de demostrar l’existència del jo o d’alguna realitat concreta, però també hi han hagut altres demostracions al llarg de la filosofia, com pot ser la de Sant Tomàs d’Aquino. La qual intentava demostrar l’existència de Déu a través d’un fet de l’experiència en que hi derivaven cinc principis: el del moviment, el de la contingència, el de la causa eficient, el dels graus de la perfecció i el de la presa de l’ordre del món. Tots dos es distingeixen per el fet que un demostra l’existència del jo i l’altre de Déu i també que un ho fa mitjançant l’experiència (Sant Tomàs) i l’altre a través de la raó (Descartes).
No hay comentarios:
Publicar un comentario